[Anàlisi] ‘DEEP FEAR’, Sega Saturn s’acomiadà amb terror subaquàtic

En resposta a la cancel·lació del mític Resident Evil 2 (1998), que en un principi també tenia prevista la seua eixida per a la consola de joc Sega Saturn, la companyia de l’eriçó no es va quedar de braços creuats. La seua resposta fou Deep Fear, què oferí molts altres elements que aquella segona part de la famosa saga de Capcom no en tenia, així com altres títols del gènere futurs tardarien en mostrar.

Fem una anàlisi amb tot allò que va aportar un dels últims jocs que varen eixir per a la Sega Saturn.

📑 Nom del joc a Europa –nom original o altres països–:
Deep Fear –ディープフィアー–

• Data d’eixida a Europa: 18 de setembre de 1998
• Companyia: Sega AM7, System Sacom, SIMS (some CG movie design) i ISCO
• Distribució: Sega España
• Jugadors: 1
• Format: 2 CD-ROM
• Textos: Anglès
• Veus: Anglès
• Productor/s: Koichi Sato, Noriyoshi Ohba, Rieko Kodama
• Director/s: Hiroyuki Maruhama i Kunihiro Shirahata
• Música/Banda sonora: Kenji Kawai
• Plataforma/es:
• Millor/s emulador/s per jugar-lo*: uoYabause
*Recorda que per a jugar usant programari emulador, cal que tingues una còpia del videojoc original.

Per a començar, sense massa novetats en aquest sentit, la historia del joc entra a dins dels cànons del subgènere d’aventures, i beu de l’estil de les trames del cinema de terror dels 80 i 90. Els fets ens traslladen fins a les instal·lacions d’un submarí militar nord-americà, el Sea-Fox, el qual trencarà la monotonia dels seus funcionaris amb un fet inesperat: és enviat a recollir la caiguda a les profunditats marines d’una càpsula espacial, què ha tornat recentment de l’espai. El personal del Sea-Fox són els més propers a la zona, i acudeixen al rescat del mòdul. El típic plantejament, molt del cinema de sèrie-B i de ciència ficció, anirà emmarcant de bona manera la història, que ben bé agradarà a tots aquells que gaudeixen d’aquest tipus de ficcions.

En aquest sentit, i sense arribar a tindre un guió sublim farcit de girs i casus factum, la història entreté i és més que correcta, fet que, però xoca amb les actuacions de veu, les quals, com comentarem a l’apartat sonor, deixen molt que desitjar.

Segonament, gràficament el joc té totes les característiques típiques dels survival horror del moment: escenaris prerenderitzats de gran qualitat, molts d’ells, superiors als de RE2, a on podem constatar que aprofitaren la millor capacitat que tenia Sega Saturn de generar millors gràfics 2D que PlayStation; a més a més de també moltes més seqüències de vídeo que al títol de Capcom. Podrem trobar xicotetes seqüències de vídeo, fins i tot, per a representar xicotetes accions com l’ús d’objectes simples com l’ús d’una vàlvula, o l’apagat d’un foc per aspersors d’emergència que hem accionat, i coses semblants. Un toc excessiu, a vegades, de seqüències de vídeo que, a banda de d’incloure’s per mostrar el potencial en Vídeo-CD de la consola de Sega, també suposen un homenatge i continuïtat a les grans i variades vídeo-aventures que tenia el catàleg de Sega Saturn.

Si bé els elements 2D aprofiten bé les capacitats de la consola, quant fa als gràfics poligonals del joc, podem dir que passa amb bastanta bona nota. Molt més per dalt de la mitjana del que s’ha vist a Sega Saturn, però sense arribar al realisme de modelatge que s’aconseguí amb Resident Evil 2. Si les textures, si s’aconsegueixen veure de a prop, són de molta qualitat i molt detallades, a l’igual que el disseny poligonal, no arriben a eixe realisme, deixant una sensació tècnica com més propera al primer Resident Evil, que no a un joc de nova generació del seu temps. En aquest sentit, l’eixida de vídeo de la targeta d’imatge de la consola, oculta de manera destacada aquestes deficiències, però a l’hora d’executar el joc amb un emulador, és quelcom que no convida a usar filtres d’alta definició, ja que l’aspecte resultant arriba a ser massa cartoon, allunyant-se del realisme que intentava cercar el survival horror en aquells temps.

Tercerament, si hem de parlar de la seua jugabilitat, tothom pot pensar que ens podríem trobar amb un clon de Resident Evil, si esque volia competir amb ell.

El control tipus tanc és la primera cosa que ens adonarem, però, i ací és a on comencen altres punts positius del títol, s’han inserit elements nous. Trobem la possibilitat d’assignar un objecte a un botó del controlador de joc per al seu ús fora del menú, a més a més d’unes accions com poder llançar granades (element previst al Resident Evil 2 original), a banda de poder córrer mentre apuntem i disparem. Uns elements que, fins a Resident Evil 4 (2005) i Resident Evil 6 (2012), la saga de Capcom no implementaria.

La exploració amb la recollida d’arxius, mapes, sales de guardar partida i objectes, així com els puzles, hi són presents, amb un sistema d’apuntar i encanonar als enemics bastant paregut al que voríem més endavant amb Dino Crisis i Silent Hill (1999).

A partir d’ací, i degut a les característiques a on es desenvolupa l’acció del títol, s’han introduït de manera reeixida elements que influeixen en el nostre camí. Per exemple, hi ha l’existència d’àrees que han estat inundades d’aigua, i altres en les quals l’oxigen es pobre, cosa que fa necessari l’ús de respiradors aquàtics amb una bombona d’oxigen menudeta que has d’anar re-omplint cada dos per tres en certes estances. Així doncs, s’afegeix un problema més al típic de trobar objectes i estalviar munició, a més a més de la limitació de cert tipus d’armes en entorns aquàtics, així com la limitació de moviments, oferint una novetat mai vista fins llavors en el gènere.

Per altra banda, el disseny dels enemics també és molt reeixit, amb monstres molt imaginatius i grotescs, i de gran detall en les seues textures. Un fet que ve de la bona mà d’una de les estreles que Sega va contractar per al joc, i esque el disseny d’aquests fou obra del genial Yasushi Nirasawa.

En aquest sentit, si haguérem de comentar alguna cosa negativa, podríem parlar sobre la qualitat de les animacions, la qual resulta pobre, i fins i tot “robòtiques”, si les comparem amb amb les animacions d’apuntar, córrer, o l’animació de respiració dels personatges, que trobem a Resident Evil 2. En aquest sentit, queda més inserit en la línia del primer Resident Evil.

Per a un títol de la seua època, fins al moment podem dir que trobem elements que ixen ben parats, fins i tot per a hui en dia, però potser toca parlar d’un dels aspectes més desiguals i negatius, com ho és el seu apartat sonor.

Per una costat, la banda sonora fou creada pel mític Kenji Kawai, qui ha estat en la creació de melodies a diferents creacions audiovisuals com Ghost in the Shell, Ranma, Devilman, o Silent Hill 3, i ací no podem dir cap queixa. Les melodies inquietants, tot i tenir l’estil orquestral MIDI de l’època, són bones i enganxoses. Els temes musicals, que juntament amb tantes seqüències de vídeo, ajuden a aguditzar l’element fílmic i de terror del videojoc.

Per contra a aquesta més que correcta BSO, trobem l’element que més trenca l’experiència de joc, com ho és l’actuació dels actors de doblatge. Les veus són en anglès, però fins i tot no sent nadiu o bon coneixedor d’aquesta llengua, hom s’adona que alguna cosa falla en molts moments. Trobem tonalitats de veu i expressions que no acompanyen amb allò que estem veient, molt possiblement perquè els actors de veu varen enregistrar aquelles línies de diàleg sense saber què estava passant, i així modular la veu front a un tipus de situació (cosa força habitual en doblatges i actuacions de veus d’aquella època). Encara més, això trenca alguns moments clau de l’aventura, o fins i tot amb actuacions força histriòniques de certs personatges, com és el cas d’un personatge gai. Però, i tant de bo, això no és una constant, però que sí que hi trobarem moments que queden totalment febles per a la càrrega dramàtica del moment.

Quant fa als efectes de so, els sons dels enemics i ambientals estan a un nivell acceptable, res que envejar als jocs del mateix gènere de PlayStation. Els sons de la maquinaria submarina, els corrents de vent, i el so d’immersió aquàtica, són de gran nivell i realisme. Possiblement degut per qüestions tècniques de la consola, aquest bon pes qualitatiu en uns elements sonors, varen fer que es perdera qualitat en altres, tal i com també passà amb la versió del primer Resident Evil d’aquesta mateixa videoconsola.

I ací trobem altre element negatiu del joc, doncs, i molt possiblement degut al xip o processador de so de Sega Saturn, trobem uns precaris efectes de so de certs elements, que quasi freguen els que podríem trobar a una consola de joc de 16 bits. Els efectes sonors de les armes son horribles i molt per abaix del que vàrem poder escoltar al primer Resident Evil de la mateixa consola, i fins i tot a Alone in the Dark 2 els hi trobem de millor qualitat. Les armes emeten uns sons de molt baixa qualitat, molt febles, que donen poca sensació d’impacte o realisme.

Com a conclusions finals, podem dir que Deep Fear és un títol que, a pesar dels seus punts febles, es deixa gaudir de bona manera. Sobretot si t’agrada el gènere. La trama es desenvolupa bé i aconsegueix agradar, amb tot tipus de moments tensos i de drama clàssics i que, perfectament planta les bases per a possibles seqüeles. El fet que no haja esdevingut saga (de moment), li dóna més valor a aquest títol que molt possible fou pioner en introduir elements jugables i d’angoixa relacionats amb entorns submarins.

Com hem dit adès, Deep Fear va nàixer com a resposta a Resident Evil 2 (RE2) de PlayStation, just en el punt de quan Capcom va abandonar aquella primera versió de RE2 (popularment anomenada, després, com Resident Evil 1.5), presentant la nova versió que tots coneixem, a on Capcom va guardar silenci sobre una possible versió per a Sega Saturn. Sega veia que els videojocs “tipus resident evil” estaven pegant fort durant aquells anys, i no volia quedar-se enrere, fent una aposta diferent i invertint en diferents aspectes que feren atractiu Deep Fear. Per a complir amb això, Sega va posar diners per comptar amb la col·laboració i treballs de persones famoses dintre del món del manga, l’anime, i els videojocs. Per exemple, un dels seus directors, Hiroyuki Maruhama, dirigirà també en el futur Dino Crisis 3 (2003), què eixiria a la primera consola Xbox.

Deep Fear va ser l’últim joc per a la Sega Saturn a Europa. Un comiat que, als fans del gènere que ens agafà per aquells temps, fou més que benvolgut sobre l’última màquina negra de la companyia, i que tan sols un any després, Sega ens portaria la que va ser la seua última consola.

Nota: 7’9/10