El subtítol que hi té aquesta entrada no és debades. Si bé, tradicionalment, a Nintendo no se l’ha relacionat amb ‘coses d’adults’ a les seues creacions, com l’acció, o el terror en aquest cas, amb l’existència d’Eternal Darkness, la gran N en volia traure’s aquesta falsa etiqueta del damunt. Estem davant del que podria dir-se que es el primer gran videojoc de terror de Nintendo, i en aquest anàlisi vos volem contar què oferí i aportà aquell títol al món del terror electrònic.
📑 Nom del joc a Europa –nom original o altres països–
Eternal Darkness: Sanity’s Requiem -Eternal Darkness: Sanity’s Requiem-• Data d’eixida a Europa: 2002
• Companyia: Silicon Knights i Nintendo
• Distribució: Nintendo
• Jugadors: 1
• Format: GGD (GameCube Game Disc)
• Textos: Castellà
• Veus: Anglès
• Productor/s: Shigeru Miyamoto, Satoru Iwata i Kenji Miki
• Director/s: Denis Dyack, Tatsuya Hishida i Hiroyuki Yamada
• Música/Banda sonora: Steve Henifin
• Plataforma/es:
2002, Coproducció Estats Units d’Amèrica – Japó. ORiignalment anava a ser un joc per a n64
Només posar en marxa el joc, les primeres seqüències de vídeo dels logos de Nintendo i Silicon Knights, ja ens posen en alerta de que ens trobavem enfront d’una cosa molt estranya venint de Nintendo: sí, un joc de terror. Un terreny en que Nintendo havia viscut un autèntic desert durant la seua època anterior a Nintendo 64.
Començar a parlar d’aquest joc és difícil. I diem que es difícil, perquè contar les seues característiques podria treure-li gràcia al títol, ja que sabries amb allò que vas a trobar-te. Pel tema del factor sorpresa, ja sabeu. A un videojoc, si et conten amb pels i senyals tot allò amb el que et trobaràs doncs, com que perd força la seua gràcia.
I bé, després d’aquesta advertència, ja podem esplaiar-nos amb tranquil·litat, doncs al tractar-se d’una anàlisi, se’ns serà quasi impossible no esmenar el per què aquest joc és tan destacat.
Començant per la trama, la seua història es boníssima. Sensacional. Brutal. El joc agafa descaradament elements de l’obra de Lovecraft però de forma lliure i aconseguint un estil personal. Si més no, potser molts veien molt descarada la còpia d’aquest univers, però os podem assegurar que ho aconsegueixen fer amb molta honradesa.
El joc no només en posarà en la pell d’un sol personatge. La història comença amb la visita a la mansió de l’avi de la protagonista principal, Alexandra Roivas, degut a un horrible fet: han trobat al seu iaio sense vida, decapitat, i sense rastre del seu cap. Després de que tota la policia i forenses abandonen la casa, la protagonista es queda a soles en aquella gran mansió, i descobrira un vell llibre a una estranya habitació. Encuriosida comença a llegir la historia d’un general de l’època de l’imperi romà… I tot el joc es traslla allà mateix, passant a controlar a aquell romà.
I es aquí que podem començar a parlar de la jugabilitat. La trama s’anirà enfilant a base de les històries que es conten en aquell vell i estrany llibre, transportant-nos-en a diferents èpoques i llocs de la història de la humanitat dels últims segles.
Entre relat i relat, tornarem a agafar el control de la protagonista, i podrem passejar a soles per l’estranya mansió familiar i… però aneu en compte. Igual les coses ja no són igual que com ho eren… o són al·lucinacions de la protagonista? … El factor psicològic jugarà un paper important tant a la trama, com a l’hora de crear una bona ambientació.
Quant fa al control, es bastant notable, no podia ser d’altra forma a un joc que és bo. El control no és difícil, i una vegada t’has fet amb ell, tot es fa molt fàcil de controlar. Els botons aniran canviant la seua funció algunes voltes, la qual cosa li dona més varietat a les accions que pots fer.
El fet de que cada volta portes un personatge diferent, afegeix un toc que mai hem vist a altres survival horror de la seua època: personatge nou, armes noves, habilitats noves, característiques noves. I esque al principi se’ns farà un poc incomode, però, evidentment hi han controls bàsics que sempre són els mateixos. Aquest fet de tindre un inventari diferents d’armes i objectes, li dóna molts punts al joc.
El joc aporta també una altra novetat, la qual li va fer destacar entre tots els survival horror de consola fets fins a aquells temps: el personatge que portes pot anar acumulant por en una barra que s’anirà omplint a base de topar-te amb els monstres, de descobrir llocs impressionants i de pasmes que et puguen donar durant el teu recorregut per els distints escenaris. I el fet de que s’haja omplint no es que soles et debilite, no. La gent de Silicon Knights va sorprendre per la seua ocurrència, ja que conforme vas omplint la barra de por, el joc començara a gastar-te males passades. Sí, males passades.
Sí, a tu, el jugador que està jugant. A l’acumular por, el teu personatge, entrarà en una espècie d’estat de bogeria, i els creadors del joc van tindre la genial idea d’intentar transmetre-te a tu també això d’alguna forma. Per exemple, d’una habitació a una altra, el teu personatge pot haver desaparegut de la pantalla totalment, o que comence a ser esquarterat per un enemic invisible al qual no pots enfrontar-te, mentrestant et conquereix la confusió, pensant en altres coses, com algun possible mal funcionament del joc, abans de pensar que ha sigut una cosa inclosa.
Com a jugador, els estats de bogeria faran que es bloquegen total o parcialment tot allò que polses al comandament de la consola. Fins i tot, hi ha una “penjada” inesperada de tot el joc, al més pur estil pantalla blava del Windows 98, com fen-te donar a entendre que estranyes i misterioses forces estan atacant la teua consola… i per tant el món real.
Evidentment, estes males passades son momentànies, i em acabar-se, el joc et deixa a l’últim lloc a on el teu personatge encara estava bé.
I encara que ja t’acostumes a elles, no cansen, i se fan divertides i curioses de jugar. Sense cap dubte, este és el millor punt del joc, juntament amb l’excel•lent apartat sonor.
Una altre punt a tractar sobre la jugabilitat, seria la possibilitat d’aprendre màgies. Com si d’un RPG és tractés, i gràcies al llibre misteriós, els personatges que anirem controlant, podran fer ús de diferent encanteris.
El sistema d’aprenentatge d’ells, dependrà de la primera elecció que hi fem al primer personatge històric que controlem, doncs influenciarà de manera sobre la resta de l’aventura. Si tries un tipus de relíquia, hauràs d’atenir-te als sortilegis que aquesta t’oferisca. Així, hauran màgies bàsiques de cura del personatge, o de protecció temporal, però, depenent del tipus d’enemics amb els quals ens topem, i de la pedra que hagem triat al principi del joc, els nostres atacs màgics sobre alguns d’ells no serviran de res.
És a dir, intentem fer alguna màgia d’atac o control, o alguna d’altre tipus sobre un enemic de l’aura de la relíquia que hem triat al principi del joc, doncs molt possiblement no li surta efecte, i el curarem, fins i tot. És un poc complexe, però més o menys actua així com un sistema molt paregut al “pedra, paper, tisores”.
Quan fa a la resta de característiques, el joc té moltíssima exploració i cerca d’objectes, així com combats amb enemics, i la resolució de puzles i trampes.
L’apartat gràfic, però, resulta ser l’aspecte més feble de tots. Per a ser un joc de GameCube, podríem resumir que té gràfiques de una Dreamcast. Amb això no volem dir que Dreamcast siga una consola dolenta, però que per a ser un joc de GC, doncs un s’esperaria més d’un joc que va tardar en eixir per a aquesta consola. De totes formes això té explicació, i esque Eternal Darkness havia estat un joc que es va estar desenvolupant primerament per a Nintendo 64 (N64). i que al final es va canviar a GameCube. Este mateix fet va estar propiciat per Nintendo, i va passar també amb altres jocs que anaven a eixir per a N64 -tals com Resident Evil 0– quan aquesta companyia va presentar al món la seua consola GC, repartint quasi al mateix temps, unitats de desenvolupament entre les companyies de videojocs.
Podem imaginar doncs, que això agafaria als programadors per sorpresa, i segurament van decidir afegir un poc de qualitat al que ja tenien fet. En eixe sentit, es nota la qualitat: a pesar de presentar uns modelats dels personatges als quals els podem apreciar la seua forma poligonal, destaca per damunt de tot la grandiositat dels escenaris, el detall de les textures, i uns efectes de llum molt destacables. Segurament amb GC van aconseguir fer un joc molt millor del que anava a ser el original. Sobretot en els efectes de llum, ja veureu. De totes formes, ja us avisem de que l’apartat gràfic tampoc és un entrebanc per gaudir del joc. Per a res. No es un apartat desigual, i està ben aprofitat, aconseguint un estil propi. Vos agradarà. Paraula.
Per altra banda, el joc també presenta bastantes seqüencies de vídeo, a les quals si que, en algunes, ens ha paregut trobar certa desigualtat de qualitat. I esque possiblement podrien tractar-se de les seqüencies que havien fetes ja per a Nintendo 64. Sí, este joc anava a ser el segon (després de Resident Evil 2), que anava a presentar moltes seqüencies de vídeo en un joc de la N64.
Les seqüencies són d’una bona qualitat tècnica per a la època, i li posen la guinda final a un joc que ha passat a la historia com un dels millors Survival horror que et pots trobar en consoles.
I entrant ja en matèria de so, només dir que simplement genial. De lo millor del joc. Perfecte. Un 10, en este sentit. La veu del narrador de cada capítol, cants gregorians, melodies èpiques, boníssims i inquietants efectes de so (veus que ens criden o murmuren des del més enllà, plors de gent patint de desesperació o bogeria, plors de xiquets menuts, grunyits d’éssers d’altre món, etc.).. Sense aquest fantàstic resultat que presenta l’apartat sonor, el joc hauria perdut en qualitat. La guinda, i potser el que li atorga tanta qualitat, siga que el joc reprodueix Dolby 2.1 envoltant, i això és nota.
Per altra banda, i no tan menys important, trobem el repartiment de veus dels personatges. La gran majoria, cares conegudes. Doneu-li una ullada a este link d’imbd, i podreu trobar a actors coneguts de Hollywood que han eixit en pel·lícules com Batman, Rambo, Terminator o Back to the future II.
http://www.youtube.com/watch?v=zVzle_wjjl8
http://www.youtube.com/watch?v=d-zFQZVEtL4
http://www.youtube.com/watch?v=XZgGE_9oflo
I la veritat, van posar tota la carn a la graella: una banda sonora orquestral simplement brutal, veus conegudes del món dels actors de veus dels videojocs, i una gran aventura és el que trobarem rere este clàssic.
No només es tractà d’un intent de joc de terror, sinó que va a anar a encarar-se amb la resta de Survival Horror de consola d’aquells anys. I hi ha que afirmar que ho va aconseguir excel•lentment. Va saber innovar dintre del camp del terror a les consoles. No es va quedar, en ser un més. Es va convertir en un dels millors Survival Horror de la història del gènere. Un imprescindible que hi ha que jugar obligadament.
Va ser un joc en principi planejat per a Nintendo 64 però, al final seria traspassat a la següent consola de Nintendo. I la veritat, va pagar la pena.
Us recomanem que vos feu ja amb ell, i el jugueu personalment. No vos en penedireu. Paraula. Estos elogis personals tenen fonament quan el “tasteu”. Jugue-lo JA el més aviat possible, i entendreu per què la importància d’este títol.
Ens trobem front a un dels millors videojocs de tota la història de Nintendo.
Leave a Reply