Si fa poc vos vam oferir l’anàlisi del primer RE Revelations, ara anem amb el de la segona part d’esta genial subsaga de Resident Evil. Amb esta segona part, TOSE i Capcom han tornat a aconseguir-ho. Si el primer Revelations ja ens va deixar bastant il·lusionats als fans clàssics de la saga, ací han tornat a complir. I inclús, superar-se.
Amb els Revelations pareix que s’han acabat els “Resident Duty”, i ens apropem més a uns “Resident Hill”. Sí, no exagerem. A banda de conservar el ritme d’acció més lent, l’exploració i la supervivència del primer Revelations, han afegit nous matisos en aquesta genial segona part. Però si això és ja de per si positiu, ¿què tal si també li afegim el retorn de dos personatges que fa temps que no veiem?
Però… realment este RE Revelations 2 és tan proper al survival horror clàssic? La resposta la teniu en aquest anàlisi.
Nom del joc a Europa –nom original o altres països-: Resident Evil Revelations 2 -BioHazard Revelations 2- 2015, Japó.
• Companyia: TOSE (Capcom)
• Jugadors: 1 o 2 (Tant a l’aventura, com al Mode Assalt [Raid Mode] a través de la xarxa)
• Format: Blu-ray Disc, DVD-ROM i Targeta de joc de PlayStation Vita
• Textos: Castellà
• Veus: Castellà (Hi ha opció de poder canviar-les abans de jugar a l’anglès, japonès, italià i alemany)
• Productor: Michiteru Okabe
• Director: Yasuhiro Anpo
• Música/Banda sonora: Nima Fakhrara, Ichiro Komoto, Kohta Suzuki
• Plataforma/es: 
(2015) 
(2015) 
(2015) 
(2015) 
(2015) 
(2015) 
(2017)
• Wine i PlayOnMac/Linux: Funciona a la perfecció.
• Millor/s versió/ns: 
L’argument ens traslladarà a dues aventures cronològicament diferents, però que entronquen amb uns mateixos fets. Així, l’aventura està composta per 4 episodis dividits cadascun amb 2 capítols, en el qual Claire i Barry en són els protagonistes principals.
L’inici de l’aventura ens situa durant un catering de socis de l’ONG Terra Save, de la qual és membre Claire Redfield, rebent a la filla de Barry Burton, Moira. Aquest és el primer dia de Moira a l’organització, i de sobte, l’acte és assaltat per una mena de mercenaris. Claire i Moira seran segrestades, despertant-se a una vella i oxidada presó. Sí, una situació molt pareguda a Resident Evil CODE: Veronica, però que no tindrà res a veure amb aquells fets.
Per si no fora poc això, a Claire i Moira lis han posat una espècie de polseres per les quals una veu lis parlarà a vegades, donant-se compte que estan sotmeses a un terrible joc d’una ment malalta. Per altre costat, i sense acabar de saber bé que lis passarà a aquests dos personatges, el joc ens posarà en la pell de Barry, el qual arribarà al mateix lloc a la cerca de la seua filla. Ambdues aventures no restaran concloses fins que no acabem el joc.
Dit així, pot sonar tot molt embolicat, però, conforme vas jugant, cada volta es va desvetllant tot i fent-se l’aventura més atractiva. Des del meu punt de vista, i sense entrar a fons en la qualitat del guió en termes massa professionals, pense que és una de les millors històries de RE. I també, que aquesta forma de no aclarir tots els fets dels personatges de forma lineal, fa que tingues més curiositat i ganes per jugar-hi.
I es que, no exagerem si diem que és una de les millors històries a dins la saga. Gran part d’aquesta “culpa”, ben segur que serà de la bona mà del seu guionista, Dai Satō. Per al qui no el coneixeu, és un autèntica bèstia amb un llarguíssim currículum a dins dels guions i de la direcció de centenars d’animes i pel·lícules que us podrien sonar. Per posar uns exemples, va treballar a Cowboy Bebop, Ghost in the Shell Stand Alone Complex, la pel·lícula de Casshern, Ace Combat 3, el videojoc de Blood: The Last Vampire, i també va treballar al guió del primer Resident Evil Revelations.
També seria interessant dir que és el primer RE que es va vendre per capítols solts, abans de treure el joc físic sencer al carrer. Un experiment que Capcom va voler provar, i del qual pareix que no va obtindre gran èxit. O al menys, no tant com les xifres de compra i descàrrega del Remake HD del primer Resident Evil.
La jugabilitat la podríem resumir en que ha sigut l’experiència més propera als 3 últims jocs verdaderament survival horror de la saga, com ho van ser Resident Evil 3: Nemesis, Resident Evil Code: Veronica i Resident Evil Revelations. I no només això, sinó que rescata quasi tot el que es va abandonar a Resident Evil 3.5!
El punt d’inici d’este altre genial capítol de la saga Revelations ens trasllada a un entorn abandonat i oxidat, en els quals ens mourem il·luminats per una llanterna. Sí, la llanterna serà una gran protagonista en aquest Resident Evil -tant amb Claire com amb Barri-, recordant bastant als Silent Hill. Però no soles per la llanterna, sinó per alguns dels altres elements que hi tenia la saga de Konami: obscuritat, efectes de penombra amb poca llum, espais totalment immersos en la més absoluta obscuritat, localitzacions podrides o oxidades i abandonades… en aquest sentit, paga dir que, sí; s’han copiat bastant del que oferien els Silent Hill. És genial poder veure això a un RE, a pesar de que puguem titllar als creadors de poc originals. Tampoc és tan, tan calcat l’estil. De fet, possiblement per això van cancel·lar totes aquelles característiques que anava a tindre Resident Evil 4: per semblar-se massa a la saga Silent Hill.
El nivell d’obscuritat és tal que, si voleu comprovar-ho personalment, jugueu en companyia d’un altre jugador amb Claire i Moira. Com Moira (2n jugador) és la que porta la llanterna, si al que la controla se’n va per a on li done la gana en els escenaris més obscurs, el que controle a Claire s’adonarà de tal cosa: no podrà vore quasi res i estarà envoltat per una negra obscuritat.
Evidentment, si puges la brillantor al teu monitor o al joc, podràs veure en la obscuritat, però en fi, que eixa forma no és la predeterminada per la qual han fet per a jugar al joc.
I esque també, sobre el control del joc, hi han novetats respecte a l’anterior Revelations. Al control han rescatat característiques que va cridar l’atenció de l’abandonat Resident Evil 3.5, i l’han combinat amb algunes coses de RE 5 i 6. El sistema de la càmera quan treus l’arma, està tret de Resident Evil 3.5, posant-se aquesta just al muscle del personatge.
Per la resta del control, possiblement el control recorde més a RE 6, dementre que la gestió dels objectes i armes és més propera a RE 5. Però, ací ja no podrem llançar-nos-en al terra i disparar dementre ens arrastrem, o donar colps, puntades de peu, o pegar amb les culates de les armes. Ara tot això s’ha substituït pel ganivet. Al menys han deixat l’opció de poder esprintar, a banda de poder córrer normalment. Però, hi ha novetats: ara també podrem ajupir-nos i poder caminar més silenciosament per a que no ens escolten els enemics. Inclús pots disparar així, i traure més vida als enemics, o apuntar-ne millor.
El control té menys possibilitats que Resident Evil 6, però jo crec que és més clàssic i intuïtiu. Aprofita molt bé les palanques. Per ací l’hem jugat amb l’Steam Controller, i la veritat, és controla molt bé.
Quant fa al tema de la supervivència, la munició que hi trobem serà més ajustada als escenaris, però tampoc arriba a escassejar força jugant-hi en mode normal. Algunes voltes ens tocarà fugir dels enemics, sempre que hi podem i se’ns acumulen molts, i la porta d’eixida la tinguem a prop.
Normalment, sempre tindrem que eliminar a tots els enemics, doncs ens perseguiran incansablement un cop ens hagen vist. El fet de poder ajupir-nos, li atorga un toc més estratègic també, doncs podrem també eliminar els enemics sigil·losament per les seues espatlles, o apuntar-hi de junt per pegar-lis el tret al cap i deixar-los K.O. a la primera.
Quant fa als puzzles, quasi no n’hi han. Podem trobar-ne soles un parell o tres, els quals molts, no són d’obligada execució i soles serveixen per aconseguir alguna arma nova o objecte especial. Una llàstima. Per la nostra part opinem que molt malament. La gent de TOSE ja podria haver-ne posat més, i que siguen necessaris per continuar el joc, a l’estil dels primers RE. Molt mal Capcom. Segurament encara se pensen que això de posar puzzles lis trauria públic, i continuen en la línia.
Una cosa pareguda passa també amb algunes habitacions que no són obligades d’entrar, i en les quals no hi ha res important per continuar l’aventura. Soles trobarem alguns objectes allà o les tradicionals medalles dels últims RE, que atorguen un pel més de profunditat al joc, fent-lo no tant lineal.
Així, a l’igual que el primer Revelations, també en trobarem arxius per llegir desperdigats pels escenaris -els quals no són massa llargs-, i també l’opció de poder-ne desbloquejar arxius secrets a l’estil de Resident Evil 5. Una cosa que li atorga més suc al joc, i fer interès en tornar a jugar al joc.
Per últim, quan fa a la jugabilitat, ens trobem amb una bestial novetat curiosa en aquest nou RE: podràs esquivar a alguns enemics de final de pantalla. Sí, tal com llegiu. Això és la primera volta que ho veiem a la saga, i la veritat, no em va agradar massa. Quan em va passar, vaig pensar que potser es tractava d’un bug molt estrany en l’execució del videojoc, però quan ho vaig poder provar amb altres monstres, es va confirmar el fet. Pots passar de llarg dels monstres grans, i seguir l’aventura.
Comentant alguna cosa sobre la versió de Nintendo Switch, només dir que ha sigut una llàstima la mala optimització dels controls a dos jugadors. Si juguem al mode portàtil de la consola, cada jugador haurà d’apanyar-se amb un Joy-Con. I la veritat, els Joy-Con d’esta consola de Nintendo són un goig, però en esta versió del joc, els que han fet el port no s’han sabut eixir-ne. Els problemes els tindrem amb l’ús de la càmera, i moure al personatge al mateix temps. De totes maneres, tot això s’arregla jugant connectant un altre pad al terminal.
El problema de jugar a dobles al mode portàtil d’Switch és el podeu imaginar: la pantalla es dividirà idènticament que a les altres versions, i això, a la pantalla d’Switch, doncs quedant tot molt reduït, i ens tocarà forçar la vista.
Posant-nos a parlar sobre els gràfics, hi ha una evolució clara respecte a Resident Evil Revelations, i Resident Evil 6. TOSE han tornat a utilitzar el motor MT Framework i, afegint-li millores, han aconseguit superar a aquests dos anteriors títols de la saga RE. Poc se li pot reprovar en este aspecte. Comparat amb altres videojocs del seu any 2015, tampoc esque va destacar massa, i va passar gràficament sense massa èxit. Això no vol dir que tinga uns gràfics roïns.
Degut al nivell visual que s’ha aconseguit ja al món dels videojocs, qualsevol títol d’una companyia gran, té uns gràfics mínimament decents. Revelations 2 en este sentit, no es va quedar enrere, però tampoc va supossar un gran competidor gràfic si se’l compara amb altres títols del seu any.
Entre personatges principals i enemics no es pot entreveure cap desigualtat massa gran, i tots els elements a pantalla estan equilibrats.
En resumides comptes, supera a RE6, i molt en la línia visual dels jocs de la seua època.
A la banda sonora podem dir que ens trobem amb un estil nou. Agafa les últimes influències dels videojocs índies, i moltes melodies s’orienten cap a peces musicals simples. Veiem un allunyament de l’estil orquestral dels últims RE.
Així, el que ens trobem en aquest apartat són sintonies properes al synthwave tan de moda als videojocs, cinema, i algunes sèries de TV, com Stranger Things. Un alenada d’aire fresc, vaja, després de tota l’anterior generació de videojocs a on semblava que les companyies cercaven equiparar-se a les grans produccions orquestrals de Hollywood.
Mostra d’això la tenim si veiem com als “Com es va fer” de la gran majoria de videojocs de Wii, PS3 i Xbox360, a on podíem vore com les productores es gastaven milers d’euros en mini-orquestres.
A RE Revelations 2 també es dóna això, però en menys mesura, agafant protagonisme les melodies sintetitzades, atorgant-li al joc un cert aire “retro”, tan de moda ara. I, ei, queda la mar de bé, tal i com podeu observar al vídeo de dalt.
Com a tots els RE, podem resumir que no és un apartat en absolut descuidat, i aquest canvi més ximple i -m’atrevisc a dir-, “vuitanter”, m’ha encantat.
A vegades ens ha recordat a melodies tètriques del primer Resident Evil. Barry al bosc, té un cert paregut a la melodia de les catacumbes del primer resident.
Així, a banda dels compositors principals, Kota Suzuki i Ichiro Komoto, cal destacar la feina d’un compositor amb interessant currículum. Nima Fakhrara, un jove artista iranià que pareix que combina instruments clàssics amb sintetitzadors, creant peces musicals i sons inquietants, misteriosos i “ratllants“, que hi són al títol. Una de les melodies que més m’han agradat és, sens dubte, la que ix quan acabes un capítol, a la pantalla de puntuacions. No sé si el creador coneix l’anterior obra sonora de la saga RE, però recorda bastant a la inquietant melodia de les habitacions de les màquines d’escriure de Resident Evil 2. Molt bona.
Com a conclusió podem dir que el retorn del terror a RE amb la creació de la línia Revelations, i amb el pròxim RE7, ens ha alegrat moltíssim als seguidors de la saga.
Pareix que Capcom hi vol tornar a fer els seus RE amb ambientació més terrorífica i inquietant. Amb este anàlisi sobre la segona part de la línia Revelations, podem dir que TOSE, ho ha tornat a aconseguir: és un altre RE que, encara que no continue sent clarament un survival horror, és el més paregut que hi ha al gènere de terror actual dels videojocs… i no tant més orientat a la acció, com si ho feien RE 5 i 6.
Aprofitem per a dir que el pare de la saga Resident Evil, Shinji Mikami, torna a eixir als crèdits de la producció, com a “Background Artist”.
Com a videojoc de terror hem de comentar el tema dels pasmes, òbviament. Dona por RE Revelations 2? La veritat esque com a experiència d’horror, té un estil paregut al primer Revelations, la qual cosa és bona. Si a això li afegim el nou factor de l’obscuritat, eixe toquet Silent Hill, doncs la veritat esque la cosa suma. Al principi no hi han molts pasmes, però si que t’ixen els enemics per a on no t’ho esperes, amb la qual cosa sí que hi han uns quants ensurts.
Realment, el que més por farà, serà la nova ambientació oxidada i obscura, i les inquietants composicions melòdiques. Comparant-lo amb tots els últims RE fins al moment, és el capítol de la saga que més ens pot fer sentir un poc l’ambient clàssic de survival horror.
Sobre les coses negatives del títol, s’hauria de nomenar que no té per a jugar a dobles a través d’internet, com si que ho podem fer amb RE5 i RE6. Una llàstima. Soles tenim per jugar on-line al mode Raid, el qual continua sent tan entretingut com al primer Revelations. Al menys, si que podrem jugar l’aventura a pantalla partida, connectant senzillament un controlador més.
Per altra banda, una llàstima que Capcom no es va decidir a traure este joc en Wii U, ni en Nintendo 3DS, consola a on va nàixer aquesta subsaga. Una autèntica llàstima. Capcom va optar per no fer-ho, emmarcant-se amb la línia de la resta de companyies grans que van deixar de fer videojocs per a l’última consola de Nintendo.
Per altra banda, al menys es van a atrevir a traure este genial capítol per a Nintendo Switch, un port que res té a envejar de la resta de versions de la resta de plataformes. A més, inclou un fantàstic mini-joc que es tracta d’una versió de Ghosts ‘n Goblins, però basat en l’univers d’este capítol de Resident Evil a on tindrem a Barry Burton de protagonista. Una autèntica cucada, i un detallet en aquesta època en que pareix que el retro està de moda.
Si tinguerem que puntuar este joc, i dona l’autèntica sequera de survival horrors purs i durs de la vella escola, li atorgaríem un 8 o un 7, de 10.
Leave a Reply