“Quan Doom3 va conèixer a Silent Hill” … Així pregava la caràtula original d’este títol als EUA. I la veritat, no anaven massa desencaminats. Dementium The Ward és un survival horror que, per a l’època en la que va eixir, conté tots els elements clàssics del gènere.
Un autèntic “estrany”, una excepció, dintre de la línia global als videojocs de terror comercials de la seua època, a on les característiques i experiències de joc viraven sense aturador cap a l’acció trepidant. I si a això li afegim que és un joc per a una consola portàtil, doncs… la cosa és més suculenta si cap!
Per això, principalment, hem decidit que era important oferir un xicotet anàlisi d’este títol independent americà.
Nom del joc a Europa –nom original o altres països-: Dementium: The Ward -Dementium: The Ward- 2007, Estats Units d’Amèrica.
• Companyia: Renegade Kid (actualment, i per a la remasterització de Nintendo 3DS, Atooi i Infinitizmo)
• Jugadors: 1
• Format: Targeta de joc Nintendo DS, i format digital per a la remasterització a Nintendo 3DS.
• Textos: castellà
• Veus: anglès
• Productor: Jools Watsham
• Director: Jools Watsham
• Música/Banda sonora: Jools Watsham
• Plataforma/es: 
(2007) 
(2015) 
(2023)
• Millor/s versió/ns:
Quant fa a a història del joc, poc és pot dir, ja que tot el gruix argumenta es concentra cap a la meitat del joc, i al final d’aquest. Dementium: The Ward té una història molt senzilla, però confusa, i això és un punt a favor, doncs tot cobra més misteri.
Després d’enigmàtiques i estranyes visions, el joc ens posa en la pell d’un home, William Redmoor, que s’alça una nit del llit d’un obscur hospital. Per la finestra podem observar que plou i trona amb força, il·luminant l’obscuritat de la cambra, els llamps de la tempesta. No hi ha ningú, i al poc trobem una llibreta a la que hi posa “Per què ho vas fer?”… a partir d’ací, ens adonarem que estem completament sols a un sinistre hospital ple d’una mena d’estranys morts vivents… Així és el punt de partida d’aquesta aventura que, no hi contarem més per no fer spoiler.
La soledat serà constant, i ens trobarem amb poquíssims personatges, l’estil dels quals, tot s’ha de dir, tenen un estètica un poc de cartoon-anime per a adults.
I ara anem al tema que veritablement ens interessa. La seua jugabilitat és deliciosament clàssica. Un autèntic survival horror en totes les de la llei.
El seu ximple argument contrasta amb aquest element. El joc és totalment en vista en primera persona, i té tot el que busquem els amants del gènere: puzles, escassedat de munició, enemics durs, i obscuritat.
Les primeres impressions ens arriben donat la plataforma a on s’executa, la consola Nintendo DS. La seua forma de jugar és molt còmoda, i és obligatori l’ús de l’stylus (el llapis de plàstic de la consola per tocar la pantalla tàctil), però això no desmereix en res la jugabilitat. Amb l’stylus podrem observar tot el nostre voltant, a l’estil de com ho fem amb el ratolí d’un PC, als shooters en primera persona, arrastrant-lo per la pantalla tàctil. La sensibilitat és bona i, com ben sabeu els que haveu jugat a jocs de PC en primera persona, això et dona una gran sensació de llibertat de moviments.
Així, la resta de botons queden lliures per a altres accions. Però, el joc no en necessita tants, doncs l’accés als menús, canvi de arma, i ús d’objectes, és fa tot a través de la pantalla tàctil. De botons en farem servir pocs: els gallets de la DS per disparar, la creueta per more’ns i córrer, i poc més. Tot és controla des de la pantalla de forma còmoda.
Entre d’altres novetats d’experiència de joc que ens ofereix Dementium, s’ha fet tot un detall per als veterans del survival horror. ¿Qui no ha tingut que agafar paper i bolígraf per a prendre nota quan s’ha topat en algun puzle, o alguna pista massa complexa per recordar? Doncs, apa! el nostre protagonista tindrà un bloc de notes, amb el qual, nosaltres, amb l’stylus de la consola, en podrem escriure directament. Tot un detall, que ens farà tindre el nostres avenços ben apuntadets. Això sí, només comptarem amb dues pàgines per prendre apunts, però us assegurem que seran suficients per a tota l’aventura.
Endinsant-nos ja en els elements clàssics, el joc té poca munició i molts enemics. A vegades massa. Sobretot de menuts que en són difícils de matar, perquè van en grup. De fet, els enemics més habituals, tornen a aparèixer a les habitacions quan tornem a elles, encara que els hagem matat. No a tot arreu, però si en la gran majoria de localitzacions, la qual cosa li afegeix un plus de dificultat a aquest títol.
També en té puzles i exploració. Té tot el que tenia el survival horror clàssic dels 90. Els reptes intel·lectuals no seran d’una dificultat massa alta, però si que tindrem que esforçar-nos-en un poc per a fer-los. Aquest fet és un dels que més ens ha agradat, doncs per aquells anys 2007/09 ja escassejaven títols de terror amb estos elements, i la gran majoria ja estaven orientats a l’acció.
Així, per últim punt, l’obscuritat i el sigil són altres factors jugables a tindre en compte, doncs en alguns moments tindrem que escapar de certs llocs a obscures, i a les palpentes guiant-nos per la paret, doncs de no fer-ho així, possiblement no sobreviuríem a una estança amb massa enemics per fer-lis front.
La seua ambientació recorda força Silent Hill, però amb estil propi (i ja voreu més endavant d’aquest anàlisi perquè es pareix tant a un SH). Ací els escenaris sanguinolents és barregen més sovint amb l’obscuritat, que a un Silent Hill. Quasi tota l’aventura tindrà lloc a un atrotinat i abandonat hospital, el qual pareix que ha patit com una invasió de monstres sobrenaturals. Però tot de forma tan caòtica, que no sabrem ben bé el motiu de perquè estem atrapats a un lloc així. L’ambientació de SH o d’altres jocs, segueixen una pauta més “coherent” quant fa a l’espai a on es desenvolupa l’acció. A Dementium això no és així. Tot se’ns presenta tal com és, i poques pistes en trobarem, doncs quasi no hi trobarem massa escrits.
I ja per acabar caldria esmentar quelcom sobre la seua dificultat. La veritat esque el títol no compta amb un alt grau en el que és el joc en totalitat. Si que haurà molt factor de supervivència i d’esquivar enemics, però realment el que ens pot ser un molèstia, són els enemics finals: són molt difícils de vèncer, i haureu de morir diverses vegades, no dos ni tres, sinó més, per adonar-vos per a on atacar els seus punts febles.
Quant fa a l’apartat gràfic, compleix bastant bé amb la seua època. Supera amb força l’aspecte visual dels jocs de PlayStation, apropant-nos-en a un entorn que ens recorda més a una DreamCast o una Nintendo 64.
Els efectes de llum de la llanterna és bastant similar al del primer Silent Hill, i el disseny de personatges i armes són bons. Molt en la línia dels jocs que ja no quasi mostraven massa vèrtexs poligonals.
Evidentment, la millor versió de totes és la de Nintendo 3DS, la qual només ha eixit a Europa en versió digital de descàrrega de la e-shop de Nintendo. Una llàstima que no ho fes en format físic.
La versió de la 3DS tracta simplement del mateix joc però en Alta Definició amb noves textures, més acords amb el potencial d’aquesta portàtil. Una gran idea vaja, molt millor que quan pengen jocs passats amb el mateix aspecte gràfic a les botigues virtuals de jocs de les noves consoles.
La versió original de la DS no desmereix, com ja he dit, però, comparada amb la de 3DS, ens quedem amb aquesta segona.
Simplement a la de DS jugarem a un món més pixelat, i a la de 3DS gaudirem d’uns gràfics més bells, amb millors modelats i textures, i un efecte de la llum més realista.
Quant fa a l’apartat sonor, potser és un dels punts més febles. Hi han molt poques melodies, i quasi totes es repeteixen al llarg de tot el joc. Durant tota l’aventura ens acompanyaran inquietants peces curtes de piano que compleixen bastant bé, però que demostra els pocs recursos ficats en aquest aspecte. El pitjor de tot: les melodies de quan t’apareixen monstres grans. No s’han fet sintonies diferents per a cada mostre final, havent només una, i sent -per a més mal- una de les més dolentes. Sobta que això siga així, tractant-se del potencial que hi tenia NDS.
Es trist acabar el títol i adonar-te que una de les millors melodies de tot el joc (aquesta de dalt), és la que et trobes al menú principal.
Com haureu escoltat amb la mostra de dalt (la sintonia d’enemics finals), és bastant decebedor. Contrasta molt amb les inquietes (encara que curtes) melodies de piano, un fet que li resta bastant al títol. Possiblement ací és a on Dementium: The Ward va demostrar que estava fet per una companyia de videojocs quasi indie.
Com a conclusió podem dir que, a pesar de la patinada de l’apartat musical, és un joc que paga la pena jugar.
Dementium: The Ward ens arribà ací a Europa al 2009, dos llargs anys després que als EEUU. Això va fer que el joc perdera bastanta novetat, i que la seua segona part minvara l’èxit d’este títol.
Encara així, fou bastant exitós, i no va ser estrany que els seus creadors continuaren després superant-se en tots els apartats, amb la genial segona part, Dementium II (el qual també està disponible per a Windows i macOS), i Moon, una aventura també en forma de shotter en primera persona que es convertí en un dels millors shotters de Nintendo DS, i un dels jocs que tocà el sostre gràfic de la consola.
Per acabar, cal dir una dada curiosa: Dementium podria haver sigut un joc en 3a persona, i haver sigut llicenciat com a un Silent Hill!!! Però Konami, segons paraules del mateix productor i director del joc, es va negar a “que un equip com el seu usaren la llicència de Silent Hill“… la companyia japonesa ja apuntava alt en supèrbia, molt abans de cancel·lar-li a Hideo Kojima el que deuria haver sigut l’últim SH, el conegut Silent Hill P.T., i del qual podeu jugar la demo als vostres ordinadors.
Dementium: The Ward és un bon survival horror que, si eres fan d’este gènere, no et pots perdre. Un autèntic supervivent quant fa a la desaparició de l’exploració i els puzles al gènere de terror dels videojocs de la seua època, i de la dels nostres temps, deu anys després.
Com sempre ens preguntem: dóna por? Doncs la veritat esque, als que estem acostumats al gènere, no molta. Però, com ja hem dit, si que compta amb una bona ambientació molt american horror style que mola bastant, i també ens portarem algun que altre ensurt amb silenciosos enemics, o ens intrigaran els detalls de l’ambientació i la confusa història.
És pot dir que amb aquest títol, i amb el comercial Dead Space (2008), juntament l’existència d’altres del marc independent com Amnesia: The Dark Descent (2010) o Cry of Fear (2012) en el futur, van ser els salvadors d’un gènere que va viure una relativa caiguda de qualitat i d’experiències que de veritat donaren por, intentaren inquietar, i conservar els elements clàssics del gènere de terror dels 90 i principis dels 2000.
Entre una puntuació de l’1 al 10, es mereixeria un 7 o un 8.
Leave a Reply