[Ressenya] THE FINAL TAKE

The Final Take és un dels tants indies que hi han per la xarxa de l’estil, córrer i arreplegar objectes. Però, en este cas, creiem que este títol es troba un poquet per damunt de la mitjana, i hem decidit ressenyar-lo. A pesar de que es deixa notar que fou un títol concebut inicialment per a Android, sempre és una alegria topar-te amb estos videojocs independents al PC o a altres plataformes. Sobretot

si es troba disponible para tantes, com és este cas.

Companyia: Hush Interactive
Distribució: Forever Entertainment S.A.

Jugadors: 1.
Format: Descàrrega.
Textos: anglès
Veus: anglès
Online: No
Plataformes:  (2016)  (2016)  (2016)   (2016)  (2016)  (2016)

De manufactura polonesa, ens trobem front a un videojoc molt curt, però, pel que m’ha suposat, bastant entretingut. És un videojoc de terror molt curt però que, personalment, m’ha aconseguit donar por.

La mecànica és la típica que hem pogut trobar a molts jocs indies, en la qual només tindrem que escapar -quan toque- de les entitats que ens persegueixen. Ací no hi ha cap arma per a defensar-se i, quan ens adonem d’alguna presència supranatural -el protagonista ens avisarà a vegades-, només podrem que escapar, i trobar una eixida.

Ja, així contat de primeres pot sonar molt repetitiu, i de que una mecànica així es troba molt repetida en infitat de jocs independents. Potser este és un dels seus punts febles. Però, la curta trama que ofereix el títol, i la bona ambientació, ens ajudarà a mantindre l’interès per jugar.

L’aventura està divida en 4 capítols de quasi igual durada, molt en la línia del found footage. Este és un dels elements que més m’han atret del joc, doncs la tècnica d’usar mitjans precaris al món del terror, sempre (o quasi sempre), dóna resultats atractius. Durant l’aventura controlarem a dos personatges diferents, els quals investigaran sobre un fet de segrest de xiquets, que té a veure amb les entitats amb els quals ens toparem.

Així, la història és interessant, i narra com una xica normal d’un poble xicotet, farta i de vida precària, troba feina del que havia estudiat d’infermeria, acudint a l’hospital pel qual l’havien cridat per a treballar allà. Una vegada a l’edifici no ens trobarem a ningú, i la protagonista decideix baixar a la planta baixa de l’hospital… i allà comença el malson. També hi ha un capítol dedicat a un tipus que també va passar pel mateix lloc, i el què li va passar. El fet d’oferir diversos personatges i situacions, sempre és una cosa que pensem que li dóna atractiu a un títol.

Què com és la mecànica? Bé, podríem parlar que ens trobem davant d’un survival horror que, sense arribar a tindre puzles, ens ofereix tota la resta que mana al gènere: exploració, arxius, supervivència, i resolució de xicotetes proves d’habilitat. El que més primara sobretot, -i més a alguns capítols-, serà la fugida constant, i la recol·lecció d’objectes per poder continuar. Això ens ha paregut molt atractiu, però, també hem de dir, que a l’últim capítol s’han excedit en la dificultat, fent-se necessari morir milers de vegades, fins a tindre un mapa i un ordre correcte de com recollir els objectes. I sí, l’últim capítol pot arribar a nivells frustrants.

Els enemics estan ben fets i, personalment, m’han esgarrifat. Molts d’ells són translucids i/o quasi invisibles, fet que, juntament amb l’efecte de càmera de baixa resolució del joc, afegirà més dificultat i por al títol.

Gràficament el joc està molt ben fet. Compleix, i quasi no té massa errors. Només, alguna vegada, os podreu trobar amb alguna ruta de col·lisió mal feta, que us podria fer caure d’una passarel·la cap al terra, però poc més. Gràficament, el joc compleix molt els canons d’un joc indie actual de qualitat.

I bé, del tema estètic, com a referent de l’estil del metratge trobat que és, el joc es desenvoluparà totalment amb la qualitat d’una vella càmera de vídeo, a on, com veieu a les imatges, s’han recreat tots els defectes que hi tenien este tipus de càmeres fins als primers anys del 2000. A conseqüència d’això, també tot el joc tindrà una estètica grogrenca-verdosa, que a vegades mareja un poc, a la llarga.

Altres elements en contra a esmenar, seria que a cada capítol no hi ha check-points, però tampoc es fan molt necessaris, doncs cada capítol no es sol fer massa llarg.

Altres elements que no ens han agradat, és que el joc compta a banda esquerra de la pantalla, amb un llistat d’objectius a fer. Possiblement, i donat la poca durada del títol, creiem que això podrien haver-so estalviat els creadors. O com a mínim, haver afegit l’opció de poder desactivar eixa visualització. Pareix que l’excessiva tutorialització, i les guies a dins del mateix joc, són una constant al nostre temps. Tant als jocs trilple A, com als indies.

Molt possiblement -i degut al l’enfocament fet per a Android- estos tutorials responen a les formes de jugar de hui en dia de partides ràpides, i que es van afegir tants tutorials i elements visuals en pantalla, per a no fer massa feixuga la partida. Perquè, posats a jugar front a un PC, The Final Take no hauria necessitat aquesta guia d’objectius, doncs fa massa fàcil la jugabilitat.

Entre d’altres coses que podríem comentar, podem dir que compta amb molt poques opcions de configuració -tampoc les necessita-, i que es juga molt bé tant a teclat i ratolí, com a un controlador de PC normal.

Quant a l’apartat sonor, també és un altre camp, que com el visual, està molt ben aconseguit. Les melodies, simples i inquietants, compleixen positivament, sense arribar a nivells d’un Silent Hill o Cry Of Fear. Melodies fetes amb remors i udols de l’aire corrent a espais tancats, juntament amb els grinyolants crits dels esperits quant t’agafen de sobte, cal dir que m’han posat la pell de gallina.

Possiblement este siga un dels punts positius del joc, i esque m’ha aconseguit agafar desprevingut, i donar-me un esglai (un pasme, sí XD!). Quan t’enxampen la càmera es torna boja, de mentre l’esperit ens intenta mantindre amb ell. No patiu, no durarà massa això, temps el qual cal aprofitar per escapar de l’entitat.

Per concloure podríem dir que és un títol que, si te’l fas per pocs diners, paga la pena. Realment, per la seua curta durada, nosaltres no pagaríem massa per ell, així que pilleu-vos-el quan hagen ofertes a Steam, o alguna cosa així.

I esque, a pesar de trobar molts títols així, feia temps que no em topava amb un indie que m’aconseguira esgarrifar… encara que la cosa dure poc, i al final acabes acostumant-te :(.

A pesar de tots els seus punts febles, sempre és una bona opció per a descansar de les llargues aventures que ens proporcionen els survival horror convencionals, o als petats d’acció frenètica, molts monstres, però que realment no passes por, i no et sents indefens. Cosa que si que aconsegueix este títol.

I bé, poc més a dir. Personalment, si teniu un bon terminal mòbil, nosaltres ens quedaríem amb les versions portàtils, ja que seran la millor opció per a gaudir d’una experiència així a tot arreu, gràcies a les versions d’Android i iOS.

Ara bé, les versions de PC, tenen un acabat gràfic més cuidat, i un so de millor qualitat que ens faran passar més por, tenim una experiència més immersiva. Encara que, amb estètica de found footage, això tampoc és nota massa.

The Final Take demostra que la fórmula de fantasmes i esperits, sempre és una cosa que funciona.