[Sèrie-Anime] JUNJI ITO COLLECTION (2018)

Al món de les sèries i pel·lícules d’animació japonesa el gènere del terror destaca per la seua absència. En un estil tan marcat, on destaquen les obres d’una temàtica més “simple” per a l’espectador (com els gèneres d’històries de la vida –slice of life– o els shojos –animes d’amor-), aquelles que opten per incomodar a l’espectador solen ser més bé poques. A més, a causa de la seua mentalitat oriental, òbviament distinta a la nostra, les seues produccions audiovisuals de terror es basen més en fer-nos sentir incòmodes (sobretot amb un gore molt explícit) que en esglaiar-nos (com sol tendir cada volta més la indústria del cinema i les sèries amb els barats jumpscares).

Per altra banda, al manga sí que hi trobem novel·les de terror del tipus més psicòlogic. Són bastants els noms d’autors especialitzats en aquest gènere que han realitzat obres interessants i de bona qualitat com Hideshi Hino (Las serp roja, El nen cuc, El circ dels monstres…), Suehiro Maruo (autor del famosíssim manga Midori, la xiqueta de les Camèlies) o Junji Ito (Uzumaki).

Aquest gener s’ha iniciat l’emissió d’una sèrie d’animació japonesa que tracta d’adaptar de forma monoepisòdica  algunes de les millors històries escrites per Junji Ito baix el nom de Junji Ito: the Collection. Trobant-nos davant d’un dels mangakes més destacables de la història, i no sols de terror, podríem pensar que aquesta adaptació seria d’una gran qualitat. La veritat és que no és així. L’anime acaba resultant en una mala producció audiovisual en la majoria dels seus aspectes.

Si ens centrem en la seua animació podríem vore que, malgrat que opta per ser una de les més originals de la temporada (opta per la simplicitat i uns grans contorns negres als objectes i persones, fugint del realisme i preciosisme d’altres animes del moment com Violet Evergarden), aquesta acaba sent bastant fluixa. És poc atractiva i utilitza una paleta de colors fosca però igualment cridanera quedant-se a mig camí entre una sèrie de terror i un producte que no ens acaba donant res de por.

El tractament que fa l’estudi d’animació de les històries que conta no és gens correcte. Davant unes històries d’horror ens podríem esperar un mínim de seriositat i implicació pel que s’està contant. Així i tot, la sèrie acaba caient en un humor estúpid i buit que no aporta res a la narració i trenca qualsevol tipus d’atmosfera terrorífica que s’estiguera plantejant. A més, tractar algunes de les històries d’un dels grans creadors del còmic japonés des d’una perspectiva tan poc compromesa amb la seriositat que aquestes impliquen ens pot fer una idea del respecte que té l’estudi d’animació per la seua obra.

Així que tractem d’aferrar-nos a l’últim ferro candent que ens salvarà de la caiguda: les històries. No he llegit res d’aquest autor però les històries plantejades a la sèrie d’animació són força dolentes. Malgrat que la producció es presenta com monoepisòdica aquesta presenta dos contes per episodi: un més llarg (d’uns 15 minuts) i altre més curt (d’uns 5 minuts o menys). Les quatre històries narrades als dos primers capítols són absurdament poc atractives i carismàtiques. No sents cap mena de terror o por al vore-les, no estableixes cap tipus d’empatia i no són ni molt menys sorprenents. Curiosament, les més interessants d’aquests dos capítols emesos fins al moment són les de breu extensió, encara que per duració no arriben a desenvolupar-se de forma correcta i tampoc són res de l’altre món.

En conclusió podríem afirmar que és una vertadera llàstima que la sèrie siga tan roí. Dins l’anime el terror no té quasi cabuda així que sols podíem esperar que l’arribada d’un nom conegut (com el de Junji Ito) poguera fer-li un lloc tan necessari a aquest gènere. Les històries estan molt influïdes pel folklore i el misticisme japonés però no acaben donant lloc a un bon producte. Una oportunitat mal aprofitada i una decepció per tractar de canviar el mitjà.