[Cinema] THE WITCH (2015)

Si vos sona aquesta pel·lícula podeu estar tranquils, no seria ninguna sorpresa, ja que La Bruixa és una de les pel·lícules de terror més aclamades dels últims anys. Va ser estrenada al 2015 al Festival de Sundance i, per a ser una obra amb un caràcter més que indie i no gaire comercial, va tindre una posició més que considerable a les sales de cinema. De fet, molts crítics l’alaben i la consideren una de les millors pel·lícules del 2016. Es podria dir, per tant, que s’ha parlat molt d’aquesta obra però, per què és tan bona?

La història és interessant, no podem negar-ho, però el seu guió arriba a ser millor encara, ja que arriba a tindre xicotets detalls que ja ens introdueixen poc a poc cap al seu més que sorprenent final. Si el plantejament inicial com a mínim és prou atractiu, podem afirmar que la trama de la pel·lícula millora a cada minut que passa. I és curiós, malgrat la seua molt curta duració (tan sols una hora i mitja) la narració avança poc a poc. No tenim grans moments de solitud amb els seus personatges, així i tot l’acció va avant sense pausa però sense pressa, portant-nos a un final explosiu i grandiós.

Els personatges individualment no són res de l’altre món, i és que amb sols noranta minuts no podem tindre uns caràcters molt profunds. La qualitat d’aquests radica en la decadent relació entre els membres de la família i en les petites decisions que van prenent al llarg del film. Sobretot, el personatge de Thomasin, la protagonista, arriba a brillar molt a la recta final del metratge on es mostra com un caràcter que sabrà sorprendre’ns gratament.

Parlem del que ens interessa: Dóna por la pel·lícula? Aquesta és una de les principals queixes del públic que ha vist el film, i és que possiblement La Bruixa no és una de les cintes més terrorífiques que veuràs mai. Si espereu els típics jumpscares barats que tenen l’hegemonia a les superproduccions no aneu a tindre’ls a aquesta obra. A l’obra podem considerar que hi ha un moment força sorprenent (similar a un screamer) però a la resta de la producció ens trobarem amb altre mena de terror. Aquest és basa més en l’atmosfera angoixant de la pel·lícula, la tensió exponencial de la situació i les escenes cada volta més claustrofòbiques.

Però si d’alguna cosa he de parlar necessàriament abans de concloure aquesta crítica és de la gran elaboració de la simbologia que hi ha a la pel·li. Mig Internet encara està confabulant sobre què o qui collons és la llebre, però els meus tirs no van per ahí. Semiòticament, la pel·li té alguns elements amb un sentit molt clar però em sorprèn que la gent es dedique a tractar de resoldre el sentit del corb, la cabra i tot l’aspecte maligne i no es fixe en el més important: la família.

I sembla curiós, però semiòticament la família té per a estar parlant hores i hores. Si sou lectors de Dante (que jo tampoc) sembla curiós vore com cada membre de la família correspon a un dels pecats capitals que formen els cercles de l’Infern de la Divina Comèdia. Samuel, el bebé, forma part indudablement del Primer Cercle (el Limbo) a causa de què no està batejat i té el pecat original. Caleb, representa la luxúria (Segon Cercle) en repetides ocasions a la pel·li (es fixa en els pits de la seua germana, protagonitza una gran referència a El Resplandor de Kubrick, etc) de forma similar als bessons que són clarament la peresa (Cinqué cercle, no fan la feina que els manen els seus pares en repetides ocasions). El pare de la família és un clar cas d’hipocresia (Octau Cercle, la pròpia Thomas ho deixa clar al final del film). Per altra banda, la mare no podria ser més clara a l’expressar la seua enveja a Thomas: enveja la seua sexualitat de xica jove, el seu cos immadur (“Me los has quitado” li diu, en referència a Caleb i William, el seu marit). Però aleshores, quin pecat representa Thomas? L’avarícia, Quart Cercle. Quan el Black Phillip li propose una vida superior no dubtarà en signar el seu llibre.

L’obra és magistral en molts aspectes (alguns plànols tenen una composició bàrbara) i ens mostra com cada volta més són les xicotetes obres indies les que tiren endavant el gènere del terror al cinema. La seua escena final, de fet, no és sols una delícia sinó una de les coses més sorprenents que haureu vist en molt de temps. Sols dura una hora i mitja i està disponible a Netflix així que, per què no estàs mirant-la ja?