Pocs videojocs comencen advertint-te que si creus que pateixes problemes mentals seria millor acudir a un especialista. Aquesta és, precisament, la inscripció amb la qual arranca aquest videojoc per a advertir-nos, immediatament després, que a més està basat en fets reals.
The town of light és un walking simulator en primera persona desenvolupat per l’estudi italià LKA, en el qual ens posem en la pell d’una dona, de la qual en principi no sabem res, que investiga (suposem que en el present) el confinament d’una jove de 16 anys en una institució psiquiàtrica de la Itàlia de 1938 —sí: la Itàlia de Mussolini.
Una institució psiquiàtrica clàssica, real però en ruïnes, en la qual s’endinsen els desenvolupadors, en primer lloc càmera en mà —per enregistrar tots els escenaris que després traduiran als gràfics— i després encarnats en la percepció de la protagonista que, involucrada en una mena de parkour emocional i polític rastreja amb la nostra companyia les ruïnes de la institució amb la destresa i el rigor d’una arqueòloga, però amb la prudència i els peus de plom d’aquella a qui els flashbacks l’apel·len, si no en primera persona, almenys de forma molt propera.
L’«arqueologia» va ser, precisament, el mètode emprat pel filòsof francès Michel Foucault per a estudiar, en la seua Història de la follia en l’època clàssica (1961), l’estructura i la disposició de les institucions psiquiàtriques en el període que va de finals del segle XVI al XVIII. La intenció del filòsof era rastrejar —sobretot en l’àmbit del saber, però també en els àmbits socials i polítics amb els quals aquest s’entrecreua de forma inevitable— les condicions de possibilitat que van permetre el sorgiment d’aquest tipus d’institucions i ressaltar de forma implícita les continuïtats que s’haurien pogut sedimentar fins el present.
Si bé les ruïnes que explorem en The Town of Light són més tardanes, la intencionalitat d’aquesta aventura narrativa no només no difereix tant, sinó que fins i tot va un poc més enllà: el xicotet estudi LKA —format per a penes vuit persones, amb Luca Dalcó al seu capdavant—, no només reconeix de forma explícita que l’objectiu del projecte és, sobretot, «parlar de les malalties mentals», desestigmatitzar-les i conscienciar la societat en aquest aspecte, sinó que, a més a més, el 25% de les vendes ha estat destinat a projectes relacionats amb el camp de la salut mental, com ara l’associació Take This.
L’Ospedale Psichiatrico di Volterra, reconstruït per a l’ocasió, mai ha sigut precisament un lloc massa «acollidor», des que es va fundar l’any 1888 com a pavelló hospitalari per a «dements» en la casa dels pobres de l’antic convent de San Girolamo fins que l’any 1978 l’horror va traspassar els murs de la institució i el govern italià, incapaç d’impedir que reglotara a la societat sencera, va haver de tancar-lo definitivament promulgant l’anomenada «llei de Basaglia».
Una institució psiquiàtrica, per tant, que en l’època de Mussolini ressaltava els seus aspectes més penals, tot dotant la majoria d’ingressos d’un regust més bé polític. Hom podia acabar allà a la primera senyal de depressió, esquizofrènia i fins i tot —o sobretot— davant la més mínima acusació de transgressió política o moral. Allà anava a parar tot allò que d’una forma o altra amenaçava amb alterar l’ordre social i, per extensió, tot allò que es desviava de la norma social o contenia la potencialitat de fer-ho. Allà el cos de la dona —i aquest és un aspecte que potser Foucault passa massa per alt en la seua Història de la follia— era confinat en tant que «cos de dona» i no només com a «simple» cos patologitzat. The town of Light incideix, des d’aquest punt de vista, en les especificitats del confinament del cos femení en la psiquiatria clàssica occidental.
La càmera avança en primera persona, per tant, a través de les ruïnes de la institució, eventualment reconstruïda de la forma més fidedigna possible en els vívids flashbacks de la protagonista, que ens revelen els motius que la condueixen de forma definitiva i irremissible, aquesta vegada sí, fins els albors de la cordura: maltractaments, abandonament, manipulació, violacions, electroshocks, comes induïts amb insulina, experiments amb pastilles i verins, teràpia amb tancs de gel i un llarg etcètera al qual es sumava una absoluta i estricta incomunicació amb el món exterior.
Renée, la protagonista de la història —una protagonista en si fictícia, per cert, però construïda com l’amalgama d’una multiplicitat de casos reals—, naix en un context socio-històric marcat per la crisi posterior a la Primera Guerra Mundial. Açò, junt a una sèrie de factors afectius difícils de gestionar, tant en l’entorn familiar com en l’exterior, fa que durant el període que va de la infància a l’adolescència i la post-adolescència transite eventualment per una banda i l’altra del «fil de la cordura».
En el documental Zauria(k) (2019), sobre les especificitats de la psicopatologització femenina actual, una de les protagonistes assaja una definició no-clínica de la malaltia mental assumible fins i tot per a les pròpies protagonistes: períodes en els quals transitem eventualment —no només les persones psicopatologitzades, sinó tot el món— a una banda i l’altra del fil. En el cas de Renée vegem com, a l’entrar en la institució —un autèntic forat negre, un punt de no-retorn— el sistema psiquiàtric acaba de tensar el fil i condueix la protagonista fins a la follia definitiva, construint així, al seu torn, el subjecte clínic que ella mateixa s’encarregarà de tractar —des d’aquest punt de vista, de la mateixa forma que es sol dir que la presó és una «fàbrica de delinqüents», el manicomi seria, al seu torn, una eficaç «fàbrica de bojos».
I què pinta tot açò —potser es pregunteu— en un blog sobre videojocs de terror? Doncs, encara que no ho parega, ens trobem davant un títol de terror. Un altre tipus de terror, potser. Sense esglais, sense massa música inquietant, sense ombres fugisseres ni moltes situacions de tensió. El terror roman en altres aspectes: emana de les parets i es traspua de la història que anem descobrint a poc a poc. El manicomi acaba convertint-se en un personatge més de la història, que ens degluteix i ens digereix a mesura que avancem a través d’uns interminables passadissos que semblen cobrar vida pròpia. Potser podem estar parlant d’un terror «psiquiàtric» o «institucional».
Tot i que per als fanàtics del survival canònic potser l’experiència els sàpiga a poc —no són pocs, de fet, els qui han al·legat que potser s’hauria pogut aprofitar més un enclavament amb tantes potencialitats—, aquesta aventura narrativa somou de forma irreversible alguna cosa en les nostres entranyes, en el vincle que les manté unides amb el nostre context històric, polític i social, així com en el vincle que manté unit aquest context amb el seu passat relativament recent. Mentre que en altres títols, per molt terrorífica que siga l’experiència, ens puguem aferrar en últim terme al «consol de la ficció», en aquest cas ens vegem completament desproveïdes d’aquest i abocades per complet a un espai on el terror transcendeix la pantalla i impregna tot el camp social.
Leave a Reply