Hom ha tastat coses molt roïnes en esta vida, i sobretot hui en dia amb tant indie qualsevol fet de mala manera en un dia. En el cas que ens pertoca, havien bones expectatives, ja que anava destinat a una gran plataforma de videojocs.
Aprofitant l’atractiu d’una llicència que podria haver donat molt, la Dreamcast de Sega va rebre un dels pitjors títols d’explotació survival horror que mai han existit.
Ací vos contem per què.
Nom del joc a Europa –nom original o altres països-: [no va arribar a Europa] –リング [Ring.] (Japó), The Ring: Terror’s Realm (EEUU)- 2000.
• Companyia: Asmik Ace Entertainment
• Tipus de producció: Xicoteta companyia/quasi independent.
• Jugadors: 1.
• Format: GD-ROM
• Textos: japonès/anglès.
• Veus: No hi han. Només a les seqüències de vídeo.
• Productor/s: Hiroaki Kai
• Director: Atsushi Suzuki
• Guió/història: Atsushi Suzuki?
• Programador: Atsushi Suzuki
• Disseny d’entorns: Hisaya Takabayashi
• Música/Banda sonora: Yoshiyuki Ishii
• Plataforma/es:• Característiques clau: survival horror clàssic, clon de Resident Evil, videojoc oficial de la saga Ringu [The Ring, (El cercle)].
Ací el que escriu és molt fan de la saga The Ring. Amb molta il·lusió em vaig poder fer amb este títol que, amb tota la bona gana del món li tenia posades unes expectatives acceptables.
Després d’una intro passable, passe’m al joc. D’acord, el joc no conté veus. Tot és desenvolupa a un ambient de silenci, com a un RPG. De totes maneres, tampoc això és significatiu a l’experiència jugable. El primer Parasite Eve tampoc tenia veus, i era un bon joc. Però eixe petit detall en el títol que anem a tractar, només fou el començ d’una sèrie de mancances que són continues.
La trama ens posa com si estiguéssim en una tercera part després de les dos primeres pel·lícules.
La maledicció de la cinta de vídeo traspassa formats, i un company nostre ha mort de manera sobtada a l’estil de com moria la gent maleïda de les pel·lícules. Controlarem a una companya de treball del personatge mort en el seu primer dia de faena al mateix lloc. Revisant l’oficina del seu susdit mort, la protagonista troba instal·lat un programari a l’ordinador anomenat [RING]. A l’executar l’aplicació ens traslladem a un videojoc que és en si un survival horror en tota regla.
Els creadors d’este títol han agafat una idea (un videojoc, a dins d’un videojoc jugat per nosaltres) que podria haver-se exprimit molt bé… però potser ací s’acaben els elements atractius.
L’apartat gràfic és força acceptable per a un joc de Dreamcast, i inclús a vegades, per la disposició dels menús i l’entorn, ens fa pensar que ha sigut construït amb el motor Shadow 3 que Sega va crear per a Resident Evil: Code Veronica.
Bé, aleshores, si quasi tot és bo fins a qui: que té este The Ring per a ser tan dolent? Doncs ni més ni menys que l’apartat sonor. No ens creieu? Escolteu la següent melodia:
Imagineu aquesta música durant 4 HORES SEGUIDES? Doncs és el que sentireu ININTERROMPUDAMENT durant les primeres quatre hores de joc.
Hi tenim com dos escenaris diferenciats al joc: el món real, i el món virtual del videojoc, al qual tindrem que entrar de tant en tant per continuar l’aventura. Doncs bé, aquella melodia fa acte de presencia CONSTANT cada vegada que tornem al món real, i que NO TROBAREM CAP ALTRA en totes les instal·lacions fins desbloquejar la planta baixa de l’empresa farmacèutica a on treballa la protagonista… i us podem assegurar que això no passa absolutament prompte…
Imagineu-vos, amb l’estil tranquil d’exploració que tenen els jocs de supervivència i terror clàssics, estar constantment sentint aquesta melodia. Dóna igual a quina habitació entreu. Dóna igual amb quin personatge parleu, o quina cosa estiga passant a pantalla. No hi ha canvis. Sempre sonara la mateixa. No sabeu el descans que suposa entrar al món virtual del videojoc maleït, a on trobarem unes melodies força més acceptables, ambientals i no tant molestes, a més de que allà viurem els moments jugables més interessants.
Jugablement, el títol és un clon de Resident Evil en tota regla, menús interns i externs, i fins i tot el de les d’opcions, que trobarem al mateix lloc que a Resident Evil: Code Veronica (per això pensem que potser han usat el mateix motor gràfic o inclús “l’esquelet” d’aquell joc). Fins i tot alguns del efectes de so, com alguns sons per als monstres, com les petjades viscoses dels lickers del Resident Evil 2 original, les passes al caminar, o el so d’algunes armes, també són calcats als d’alguns RE.
Les millors parts i a on més acció trobarem, serà al món virtual (fins a on hem arribat, i no és poc), a on trobarem monstres, molta exploració, puzles i tot allò que ens encanta als fans del survival horror.
Els escenaris ací seran obscurs i arriben a transmetre certa inquietud amb un acabat molt treballat, i a banda de la jugabilitat clàssica RE, la foscor juga un paper fonamental fent ús d’una llanterna que consumeix bateria i se’ns pot esgotar, sent necessari trobar noves bateries per a no quedar-nos a les fosques. Sense cap mena de dubte, i també fou una de les coses en que més va innovar per a l’època en que va eixir, aquest element de profunda foscor sobre escenaris poligonals, poc s’havia vist en consoles. Jugant amb poca brillantor a la pantalla, el joc guanya molt en ambientació.
No hem acabat el joc, però la part del món real ens dedicarem a parlar amb diversos personatges, els quals han sigut posats en quarantena sense poder eixir de l’edifici, de mentre investiguem les instal·lacions i al nostre inquietant cap de l’empresa (el qual s’assembla a José Luís Bárcenas), per descobrir què li va passar al nostre company mort.
A pesar de que la part de quan ens fiquem a dins del videojoc [RING] és el millor, la resta del joc baixa molt. Hi ha hagut poc “tacte” a l’hora de crear ambient de terror i, a banda de l’eixida al nostre pas d’algun monstre que la càmera encara no ens ha deixat vore i ens puga donar un ensurt, el ritme de la resta de coses no és que diguem que haja sigut molt treballada. O al menys no ho acaben d’aconseguir, els seus creadors.
A les parts al món real ens trobarem amb moments que queden totalment molt baixos, ja que hi han escenes a on ens han aparegut personatges fantasmals, els quals només li’n parlen a la protagonista… i la música del joc no canvia. Continua la mateixa com si res (sí, aquella de més a dalt d’esta entrada). Això, unit a l’absència de veus, i el terrible tractament musical, fa que tant si val que jugues amb el volum de la TV a 0.
Sense cap mena de dubte, este títol és una bona mostra de com d’important és un bon muntatge sonor a un títol de terror.
Realment fa pensar que possiblement els programadors varen tindre algun tipus de problema a l’hora d’acoblar el joc, de coordinar-se el treball, o altres problemes. Dóna la sensació de ser un joc inacabat. O com a molt, de joc al que no li han donat l’oportunitat d’una revisió per a polir allà a on falla.
En més de quatre hores de joc, les quals són bastant per a un títol d’aquella època, a on la duració no arribava a les 8 o 10, les melodies són fluixes i poc variades. Dóna igual el que estiga passant, i el canvi de situació. La mateixa melodia continua com si res… I és una cosa que també passa a la mig salvable part de quan ens fiquem al videojoc [RING].
Si això no fos poc, els diàlegs resulten molt estranys. Les reaccions i respostes solen ser com molt “forçades”. Com bastant irreals, cosa la qual potser fou degut a una traducció rapida del japonès a l’anglès.
Un altre element que mata la dificultat del joc, i que també dóna que pensar, és que els objectes es “recuperen”, tornen a aparèixer al mateix lloc de a on el vam agafar… Personalment, he omplert el bagul de vides i munició, i en cap moment m’he sentit falte d’algun ítem. Tant de bo que, al menys, a les incursions al món virtual, allà sí que tindrem els objectes limitats. Un altre punt estrany del joc.
El mal muntatge del joc, i sobretot el seu horrible apartat sonor, són motius més que comprensibles per apagar la consola i deixar de jugar. Aguantar mitja hora la mateixa melodia ininterrompudament és realment molest. Fins i tot vaig apagar el volum musical a opcions, ja que es fa insuportable.
Encara que la història poguera ser interessant, que t’estiguen picant el cervell amb la mateixa melodia, et fa perdre l’interès per tot.
Per si no fos poc, també el joc m’ha deixat una sensació de que et deixa massa soles amb tot el que passa. Si es de veres que en este tipus de joc això és un punt de misteri atractiu, el recorre diferents escenaris i habitacions en la cerca d’objectes o escenes de la trama per a poder continuar, ací m’he trobat amb la sensació de que no hi ha massa ordre amb els fets.
La conclusió, sentint-ho molt com a seguidor de la saga Ringu, és molt negativa. Molt frustrant.
El joc només va eixir al Japó i als EEUU. A Europa cap distribuïdora es va atrevir a portar-nos-el degut a la seua negativa rebuda en aquells països, i a les evidents deficiències del joc. Potser la distribuïdora podria haver arreglat tot això… però són errors tan profunds que seria quasi com remoure i canviar moltíssims elements, tasca que possiblement no podrien portar a terme, i els costaria molt temps i diners.
Evidentment hi ha millors alternatives si vols terror a Dreamcast, com Resident Evil CODE: Veronica, Carrier, o Alone In The Dark: The New Nightmare, els quals deixen per enterra aquest més que prescindible títol.
Només si ets molt fan, i un nostàlgic del survival horror clàssic et recomanem que gastes el teu temps en este títol.
The Ring Terror’s Real no innova, i es dedica a còpiar als grans en algunes coses, i fallant estrepitosament en altres. Al igual que passava amb el cinema, The Ring: Terror’s Realm, seria l’equivalent al gènere d’explotació que hi ha al món del cinema.
Si ens atrevim a continuar jugant al joc i ens l’acabem i veiem que la cosa millora molt, actualitzarem este article, però de moment, és mereix una evident valoració negativa.
Puntuació: 3’5/10
Leave a Reply