Verónica és l’última pel·lícula del director de cinema valencià Paco Plaza (autor de les tres primeres obres de la saga [Rec], col·laborant amb Jaume Balagueró), una cinta de terror que proporciona un aire renovat a un gènere molt poc present al panorama cinèfil espanyol i que ha tingut bastant repercussió internacionalment però que ha quedat bastant oblidada en els premis d’àmbit estatal. Molta gent l’ha nombrat com una de les millors pel·lícules de por dels últims anys, així que què millor que dedicar-li una crítica en aquest blog.
La pel·lícula ens conta la història de Verónica, una xica madrilenya del barri de Vallecas que, després de fer una ouija amb les seues companyes d’institut comença a vore com presències sobrenaturals comencen a assetjar la seua casa, posant en perill la seua vida i la dels seus germans. Verónica haurà de lluitar contra els esperits a la vegada que també s’enfronta als típics problemes de l’adolescència i eixe problema que és créixer.
Malgrat que la història no puga ser excessivament interessant des del primer moment (part de la seua atracció és a causa d’estar basada en fets reals) hi ha una cosa que m’agrada molt d’aquesta pel·lícula i que mostra la consciència en què està realitzada: els seus personatges.
Per a començar, el personatge de Verónica és bàrbar. Una jove que no sap enfrontar-se a tots els problemes que l’envolten, ja siga sobrenaturals o els més mundans. Cuidar dels seus tres germans serà un maldecap (haurà d’encarregar-se ella sola ja que sa mare estarà treballant al bar fins ben entrada la nit), i no serà capaç d’enfrontar-se a les dificultats de l’adolescència, ja siga als canvis del seu propi cos (com per exemple, la menstruació) o al seu entorn social (les seues amigues començaran a quedar amb xics mentre ella segueix pensant en fantasmes). Tindrà el cap ple de pardals, o en aquest cas d’espectres. A més, la interpretació de Sandra Escacena està al nivell del personatge, convertint-se en una de les millors coses de la cinta.
La resta de personatges del film són realment carismàtics i malgrat que semble estrany, inevitablement ens vorem representats per algú d’ells. Plaza mescla el terror amb el típic costumbrisme espanyol per fer un planter de personatges on tots ens podem vore reflectits i el resultat és sublim. La sufocada mare de Verónica serà una font d’empatia amb cames, les seues companyes de l’institut ens semblarà que han format part d’algun moment de la nostra adolescència i la Hermana Muerte és una de les coses més GOTY que he vist en molt de temps. Però sobretot, el meu personatge favorit de la cinta és el mother fucking Antoñito. Es nota l’estima del director al realitzar aquest film quan li dóna tota la responsabilitat a aquest personatge i el bo d’Antoñito empitjora considerablement la situació final. Com es diu al Lucas 23, 34 “Perdona’l Senyor, perquè no sap el que es fa”.
I entrem en matèria. Parlem de possiblement el millor (o el més considerable) d’aquesta pel·lícula: la seua direcció. Paco Plaza posa tots els recursos necessaris per construir una obra original i amb més d’un efecte que se’ns queda en la retina. Tot a la pel·lícula està fet amb molta cura i es nota la gran implicació de l’autor en tots i cada un dels seus elements. El muntatge a les seqüències de terror és magnífic i els seus elements mostren una gran imaginació eclèctica (fruit de moltes fonts culturals distintes, com l’ombra que assetja a Verónica, influïda pels mangues de Junji Ito) que funciona a la perfecció.
Però curiosament els recursos que més em van agradar són els que no s’utilitzen a les escenes més terrorífiques. Els jocs visuals (no hi ha altra paraula millor per definir-ho) que fa Paco Plaza amb la càmera (i un bon ús de la postproducció) quan Verónica s’alça del llit com si es posara directament de peu o l’absurd de la seqüència en la que Verónica va caminant pel carrer i es troba amb ella mateix em fan pensar en la gran potència a l’hora de dirigir de la que disposa Plaza.
Verónica és una obra molt entretinguda, carismàtica al cent per cent i que està pensada i ideada al mil·límetre, amb uns detalls molt propis (com posar música com Heroes del Silencio) i una direcció efectiva i potent que la converteixen en una obra molt digna. Sóc dels que considera que Bruna Cusí es mereixia el Goya a millor direcció, però em sap greu que Paco Plaza no haja tingut la recompensa pertinent a una direcció tan magistral com la d’aquesta obra. Pel·lícula aplaudida pel públic i oblidada i rebutjada pels jurats dels premis de cinema. Amb qui et quedes tu? Nosaltres ja ho tenim molt clar.
Leave a Reply