Retro-Anàlisi d’Alone In The Dark, el primer Survival Horror de la història. La veritat esque ja ens tocava fer-lo, degut al tema principal d’esta pàgina web. Hui desgranarem un dels jocs que va cimentar absolutament totes les bases per als futurs videojocs de terror. Sense ell, Resident Evil mai hauria sigut tal com és. Inclús el mateix creador de Resident Evil, Shinji Mikami, va reconèixer fa poc, després de tants i tants anys de silenci, que inclús la mateixa Capcom es va posar en contacte amb Infogrames per fer parèixer que no s’havien copiat, perquè aquestos no es revelaren contra el títol que volien treure al món. En fi, cosses del marqueting. Però, de cara a la posteritat, la medalla del Survival Horror, ja no és per a l’arxiconegut títol de Capcom. Se l’emporta Frédérick Raynal, i este seu Alone In The Dark.
Nom del joc a Europa –nom original o altres països-: Alone In The Dark -Alone In The Dark- 1992, França.
· Companyia: Infogrames. Actualment, Atari. (Distribució a l’estat espanyol: Erbe Software).
· Productor: Frédérick Raynal i Bruno Bonell
· Director: Frédérick Raynal
· Plataforma/es: 
(1992), PC 9800 (1993), 
(1993), 
(1994), 
(2014) i 
(2014).
· Forma de jugar actualment: Disponible a Steam, i a la plataforma de jocs de descàrrega GOG.COM. Si ja teniu el joc original, o alguna altra còpia, doncs podreu arrancar el joc a través del emulador DOS-BOX, o a través d’altres programes d’emulació del sistema MS·DOS similars, els quals són existents per a totes les plataformes (Android, iOS, OSX, Windows i les il·limitades distribucions Linux que existeixen.)
El primer del que hauria que parlar d’este videojoc, seria sobre el seu context històric a dins de la història dels videojocs. Ens trobem d’avant d’una de les primeres aventures tridimensionals de tota la història dels videojocs (que no la primera). Tridimensional en l’aspecte dels seus gràfics poligonals, i tridimensional degut a la possibilitat d’aprofundir en el desplaçament del personatge pels escenaris. Pels anys que el van envoltar, a l’any següent faria història col·legues del terror i l’acció “tridimensionals” com ho va ser DooM (al qual no estaria mal dedicar-li un retro-anàlisi també). Cal destacar que la seua producció va ser feta només amb 7 persones! Una xifra que per a un joc triple A de hui en dia, seria impossible de concebre. Abans, en això dels videojocs, es funcionava d’una altra forma. Amb un equip menut era prou per a fer un bon joc. O esque algú es capaç de creure que el primer Final Fantasy o Zelda va ser fet per un equip de més de 20 persones? Segurament no comptarien ni amb 50 persones estirant molt, si esque arribaven a 10, que era el més normal.
La història, és un poc clàssica i simple, però efectiva. Un investigador privat, Eduard Carnby, rep una carta la qual, acompanyada d’un avançament de diners, li prega que per favor investigue el cas del suïcidi d’un home, Jeremy Hartwood, a una mansió a les afores de Luisiana. Enfront d’este avançament de diners i als problemes econòmics de Carnby, decideix anar a investigar aquell lloc… i ací comença l’aventura. També podrem elegir entre jugar amb un personatge femení, el qual és tracta de la néta de Jeremy Hartwood, Emily Hartwood, la qual vol obtindre respostes sobre el suïcidi del seu iaio.
La particular jubabilitat d’este joc era “nova” per a l’època: combinava exploració, aventura i acció. I sí, també la supervivència. Durant tota la aventura ens trobarem amb molt poca munició, ja que els personatges poden defendre’s executant atacs físics. Així, s’oferia una atractiva combinació que podia agradar als jugadors de les aventures gràfiques, degut a l’exploració en busca d’objectes, i la resolució de puzzles per poder avançar.
El joc presenta moments d’acció en l’enfrontament contra les criatures de la obscuritat. I també, generava tensió. La incursió “d’ensurts” durant el recorregut per la mansió, et posava en tensió i en guàrdia, fent-te anar amb molta cura mentres investigues la mansió. És millor anar espai i caminant sense córrer, que anar corrent per l’escenari, i caure en totes les trampes, o fent que apareguen tots els enemics i que et matessen en un no res. Ara és una cosa a la que ens hem acostumat, en esta era de l’acció trepidant i les emocions fortes, però en aquella època, era una novetat en el món dels videojocs. També, al igual que en Resident Evil, ens trobarem diversos documents i arxius per a llegir (cartes privades, diaris, manifests, relats, biografies, etc.), els quals ens faran integrar-nos millor en la història del joc, i assabentar-nos els esdeveniments que van ocórrer en la mansió Derceto, i en la qual els protagonistes es troben embolicats. Un bon i efectiu recurs, el qual juga amb lo psicològic, i el qual ens fa suggestionar-nos-en i endinsar-nos-en millor en l’aventura. Una altra característica esta, molt típica dels Survival Horror.
Així, el control del personatge, es calcat al d’un resident evil. La tecla d’avançar farà moure al personatge cap a on este estiga mirant, com si d’un cotxe de joguet controlat a distància es tractara. Un botó que treu l’arma, amb les tecles de les fletxes dreta i esquerra mous al personatge apuntant l’arma, i una altra tecla per a atacar o detonar aquesta.
Es podria dir que inclou moviments que en la saga RE, costaren de posar fins al 4. Ens referim a que pots atacar amb colps de puny i puntades. També hi han ganivets, però es més divertit veure als personatges tan “picuts” i poligonals repartir brega. Comptem amb un menú d’accions des de a on podrem elegit que acció realitzar: lluitar, buscar objectes, o empentar objectes. Per descomptat (i aquesta acció no s’elegeix al menú), també podrem fer que el personatge puga córrer. Sinó, el factor supervivència, no sabem a on el tindria.
Però, quasi sempre el joc ens obligarà a acabar amb els enemics, doncs de lo contrari, no pararan de perseguir-nos. Ací les portes no són barreres inexpugnables, com si passa a RE, i els enemics ens poden estar perseguint durant tota la partida, o fins que algun objecte gran els face col·lapsar i quedar-se allà enganxats. Però de res val això, si després volem passar per allà tranquil·lament, a acabar aquell enigma, o a obrir aquella porta amb la clau que acabem de trobar recentment: l’enemic es desencallarà, i tornarà a atacar-nos. Però la opció de córrer, no soles serà per a escapar momentàniament dels enemics, i agafar un bon espai per a la lluita. També servirà per a altres cosses que ja veureu quan el jugueu.
Sobre l’apartat gràfic, poc hi ha que dir. Com podeu observar va ser un títol amb personatges poligonals, sobre escenaris estàtics en dos dimensions. Sí, la mateixa fórmula que després veurem a tota l’escola survival horror de mitjans i finals dels 90 com els 3 primers Resident Evil, Vampire Hunter D, Evil Dead Hail to The King, Nocturne, Blair Witch Volume 1, Galerians, ect. Una fórmula que no soles va triomfar al gènere de terror, sinó també a altres gèneres com els RPG. Mostra d’això la tenim amb els 3 Final Fantasy de PlayStation.
Els models poligonals en general, són molt rudimentaris com es pot observar per les imatges, mentre que els elements en 2D, compleixen millor. Molts d’ells, a vegades són imperceptibles a l’escenari, i podem passar-nos per alt el agafar-los quan són objectes necessaris per continuar.
Quant fa a l’apartat sonor, no hi ha molt problema. Era l’època dels drivers de so i de les targetes Sound Blaster, les quals van iniciar tota una “revolució” de la qualitat d’àudio en el món dels videojocs de PC. Per aquells aleshores, les consoles encara no tenien les capacitats tècniques per poder assolir els nivells que es podien arribar amb estos jocs.
Els efectes de so no presenten cap problema, ja que es tracten d’arxius gravats de sons reals: les frontisses de les portes que grinyolen al obrir-se, els gemecs dels personatges al ser atacats, les detonacions de les armes, les petjades, etc. I amb les melodies, també trobem molta qualitat. Podreu trobar tota la banda sonora penjada a Youtube, i podreu comprovar per vosaltres mateixos, el bon nivell que ja es feia per aquella època.
Les melodies MIDI són sinistres, i ajuden força a submergir-se en el món sobrenatural que envoltarà l’aventura. Això sí, hui en dia, potser trobareu alguns problemes per aconseguir un bon so, doncs les configuracions per als programes que emulen sistemes virtuals d’MS·DOS, a vegades manquen d’estar preparats per a tindre una configuració de qualitat òptima. I este joc és un bon exemple: Per a gaudir bé de la banda sonora del joc, haureu d’arrancar el joc, des d’una .iso o cd del mateix joc a través del Dos-Box. De qualsevol altra forma, se vos s’activarà automàticament la funció midi-baixa capacitat, la qual farà baixar d’una forma realment notable la qualitat d’esta genial aventura. La diferència és brutal, us ho assegurem. Jugant amb la música midi de baixa qualitat del joc, us pot agafar un bon mal de cap en menys d’un hora. Ací en teniu una referència a aquest tema. –> http://www.dosbox.com/wiki/GAMES:Alone_in_the_Dark
La repercussió que va tindre este videojoc, va ser molt bona. Bona prova d’això la tenim en la creació de dos parts més, Alone In The Dark 2 i Alone In The Dark 3. El joc va tindre un destacat èxit, el qual va fer empentar a Infogrames, a la creació de dos títols més amb este títol. Però, l’equip que va dirigir Frédérick Raynal, no va voler fer aquestes dues següents parts, i quasi ningú del equip del primer joc (ni tan sols el mateix Raynal), va voler participar en la creació de les seues seqüeles. I això fou una cosa que es va notar.
A l’estat espanyol, AITD ens va arribar amb tots els textos de pantalla traduïts al castellà, la qual cosa li va fer també molt famós per les nostres terres. Degut als seus vistosos gràfics poligonals 3D, al seu control de desplaçament tridimensional, i a la resta de característiques que hem analitzat, va fer que fou conegut com un dels primers videojocs en tres dimensions d’èxit. I que damunt donava por!!! Aquí rau la novetat i el seu èxit. Al menys entre els usuaris de PC, clar. Perquè per a gaudir d’un joc similar, els usuaris de consoles tindrien que esperar 6 anys més per a poder viure experiències paregudes, gràcies a les consoles de nova generació de l’època, com foren la SegaSaturn i la primera PlayStation.
Així, podem concloure que ens trobem amb un dels videojocs més importants de la historia del videojoc. Un joc que va assentar les bases, de tota la resta de videojocs dels 20 anys següents a ell. Aquella possibilitat de recórrer escenaris en profunditat tridimensional, i les seues característiques d’aventura gràfica amb la incursió de molts textos, proves per a resoldre, com que era una coses noves. I tot envoltat baix el teló argumental i ambiental d’una història de terror basada en l’univers del grandíssim Howard Phillips Lovecraft.
Però, encara que siga una injustícia, tindre la raó o fer una cosa nova, no val per si sol. Has de tindre sort, i molt de ressò. I es aquí a on ens trobem el cas de Shinji Mikami, i el seu Resident Evil. La sort que va tindre Mikami de treballar amb una gran companyia de videojocs com ho era Capcom, i el ressò que va tindre el joc gràcies a la gran expectació que es va crear degut a la gran publicitat que este va tindre. AITD va ser una producció bastant modesta, encara que hagués sigut publicada amb la (ja extingida) famosa Infogrames.
El món de les consoles va monopolitzar el món dels videojocs, i va eclipsar este genial títol. Tomb Raider i Resident Evil, s’emportaven la medalla de ser els primers grans jocs poligonals, quan al darrere seu, havien grans joies com este AITD. El fet que la saga es donarà a conèixer tan tard al món de les consoles, simplement responia a criteris de mercat. Fer competència a dos titans com els dos títols abans mencionats, ja era difícil durant el mateix 1996 el qual van eixir aquestos mateixos jocs. Però bé, tot això ja ho deixem per al retro-anàlisi de la segona part d’esta saga. L’encarregada d’esta versió per a iOS és Atari, companyia la qual va absorbir Infogrames, quedant-se així els drets de tots els jocs d’aquesta antiga companyia.
Ens esta versió per a mòbils i/o tauletes digitals, els gràfics s’han suavitzat amb un estil OpenGL (no molt), presentant un aspecte més agradable per als temps que corren. Bé, només han suavitzat els elements poligonals, i poc més. La resta continua igual que el seu original (cosa que no es dolenta, vaja).
Males notícies per als usuaris d’Android: Ha passat molt de temps des de que va eixir la versió per a iOS, i de la versió d’Android, ni es sap, ni es troba res per la xarxa. Atari, està portant-se vertaderament mal amb els usuaris d’Android, i es podria dir ja a aquestes altures, que és molt difícil que es posen a fer aquesta versió. Que tot hi ha que dir que no els costaria res… Possiblement, com sempre, ho hauran fet per motius econòmics: piratejar un iPhone és molt més difícil que fer-ho amb un Android, el qual este últim, és un S.O. més lliure. I això no els interessa. No siga que no recapten tot el que tenien pensat, de un joc QUE JA NO ES RENDIBLE PER A NINGÚ A AQUESTES ALTURES!
Este títol, i el seu motor gràfic, deurien ser alliberats, i possar-se sota llicències lliures i públiques, ja que és un clàssic que tot el món coneix, i no reporta beneficis a ningú. Bé, m’equivoque: per a Atari sí. I el pitjor esque, de les descarregues que es paguen per fer-se amb la versió d’iOS, ja ni un cèntim van a parar als creadors originals.
Ja no soles és la nefasta gestió d’Atari que estan fent amb l’últim títol d’esta mateixa saga, sinó també en com discriminen a una majoria dels jugadors en no oferir aquest gran clàssic als usuaris d’Android. Que Atari s’haja quedat amb els drets de la saga Alone In The Dark, potser ha sigut el pitjor que li podia passar a esta serie.
Per altra banda, és tota una bona notícia que el joc estiga disponible en la plataforma de venda de jocs a través de la xarxa GOG.com (la competència d’Steam). I no soles això, sinó que està disponible també per a Mac OS X. Supossem que totes les versions correran amb DOS-BOX. I per si no fora poc, pel preu de 5’69 €uros, vos entra també la segona i la tercera part de la saga, amb les seues corresponents bandes sonores, els manuals d’instruccions i un “joc de cartes” de la segona part de la saga!!! I per soles uns 10 €, tenen el pack fins la quarta part de la saga amb més extres com fons d’escriptori per al teu PC, la respectiva banda sonara i algunes il·lustracions. Casi res!
Se’ns dubte, un joc obligat per a tots aquells que vulguen saber de a on va nàixer el gènere del survival horror.
Espai del joc per a Windows i Mac OS X en descàrrega a GOG.com → http://www.gog.com/game/alone_in_the_dark
Enllaç de descàrrega del joc per a iOS → https://itunes.apple.com/us/app/alone-in-the-dark/id873157897?mt=8
Leave a Reply